El 3 de desembre celebrem la diversitat i l’esforç de les persones amb discapacitat
El passat 3 de desembre va ser el dia mundial
de la gent amb discapacitat. Una data important, tenint en compte el
nombre de persones que en tenen alguna a Catalunya, on n’hi ha 677.540, segons dades de l’Idescat
del 2023. Les discapacitats poden ser molt diverses: físiques,
sensorials, de la comunicació i la parla, intel·lectuals o derivades de
trastorn mental, i engloben un seguit de gent que, de vegades, tenen en comú
poca cosa.
Parlant en primera persona, us
puc dir que tinc una discapacitat del 33% (això posa a la targeta i als papers
que em van donar). No per això soc diferent de les persones que no en tenen,
bé, potser una mica sí: he tingut durant anys una malaltia mental anomenada depressió,
que m’ha comportat dos ingressos hospitalaris i molt patiment. Conec altres
persones amb discapacitat per malaltia mental o d’un altre tipus, que són
completament diferents de mi. Molts tenen un grau de discapacitat més gran que
el meu, ja que un 33% és el grau menor que et poden donar.
Tots els discapacitats, però,
tenim en comú alguna característica nostra que ens fa diferents als altres. Això no
vol dir que siguem inferiors, simplement que hem passat i passem per coses
diverses que ens afecten en major o menor grau.
A part de conèixer gent amb
discapacitat per malaltia mental, també en conec per malaltia física (gent que
pateix molt de l’esquena o greument afectats per una dolència del sistema digestiu).
El que sí que tots tenim en comú és el patiment que passem o hem hagut de
passar i que el Govern ens vol reconèixer dotant-nos d’una targeta que ens
proporciona certs avantatges, a vegades clarament insuficients.
Això últim ho dic perquè també conec
persones amb discapacitat visual greu que s’han de pagar de la seva butxaca el
bastó amb què es guien al carrer perquè no el cobreix la seguretat social.
A mi tenir una malaltia greu per
la qual tinc el reconeixement del 33% de discapacitat, a part de fer-me patir
molt, ha fet, per sort, que ara tingui una feina: treballo de dependenta en una
botiga outlet de Manresa, on contracten sobretot persones amb
discapacitat. De fet, segurament per a molts no és la millor feina del món,
però a mi em fa sentir realitzada i em fa avançar en la gestió de la meva
malaltia, al mateix temps que m’insereix socialment. Ara mateix no en puc
demanar més. La meva empresa fins fa poc era Moltacte SCCL, cooperativa que
gestionava outlets que ells definien, a la perfecció, com a extra-ordinaris.
Ara l’empresa que porta aquestes botigues és la Fundació FIL, que, sota el lema "Fem-ho diferent", facilita la inserció laboral de
persones amb discapacitat.
A la meva vida, un fet en
principi negatiu (una malaltia) m’ha portat un element tan positiu com és per a
mi la meva feina, i n’estic realment contenta. Aquí hi estaria involucrada la tasca de molta gent: psicòlegs, psiquiatres, treballadors, educadors i
integradors socials... i finalment l’Estat, que m’ha reconegut el grau. Malgrat
tot, hi ha moltes persones a qui el grau no ha comportat beneficis reals o gent
a qui no els han reconegut el grau i s’ho mereixen o, fins i tot, persones que
ni saben que per la seva situació en podrien tenir un. Des d’aquí vull
reconèixer la tasca dels professionals que he esmentat abans a l’hora de fer
que les persones amb patiment i malalties greus tinguem un grau de
discapacitat.
També vull fer un
reconeixement a la gent que hem patit o patim malalties que ens han
invalidat més o menys. El patiment, almenys en el meu cas, m’ha fet més forta i
decidida a tirar endavant també perquè moltes persones m’han ajudat i reconfortat.
I aquesta és la clau, tenir persones, més que organismes, que estan al nostre
costat i ens ajuden en el dia a dia, ja siguin professionals, companys de feina
o familiars.
Molt contenta que hagis trobat una feina on t hi trobis acompanyada i estimada. Sóc la teva cosina Jorgina. Petons
ResponEliminaMerci, Jordina!!! Quina il·lusió tenir un comentari teu! Petons i abraçades.
Elimina