Nadal a casa: el pessebre muntat, un ginebre guarnit i moltes aventures

Em vaig llevar tard, el dia m’ho permetia. Érem 22 de desembre i ja no hi havia escola. A la televisió, els nens de Sant Ildefons cantaven els premis del sorteig de la Grossa. Les meves germanes i jo estàvem de bon humor.

Havent esmorzat i mirat una mica la tele, l’Anna i jo vam fer un salt del sofà i vam anar a buscar una caixa de cartró petita per posar la molsa que utilitzaríem, com cada any, per fer el pessebre.

Un cop al bosc, arrencàvem la molsa i n’espolsàvem les fulles de pi. Després la posàvem en trossos grans a dins la caixa. I cap a casa, falta gent!

A mi m’agradava especialment pujar a les golfes a buscar la caixa del pessebre i la de les garlandes de l’arbre de Nadal. Obrir-les em provocava una felicitat difícil de descriure. Un altre any, tornàvem a ser Nadal: teníem unes vacances per endavant i moltes dates assenyalades plenes d’il·lusions i regals. L’encarregada de fer el pessebre era jo. Quan érem més petites segurament el fèiem entre totes tres i la mare, però un cop vam passar d’una certa edat jo vaig agafar la responsabilitat de posar-lo en un racó que teníem sota la televisió (on l’havíem fer cada any).

El pessebre sempre feia goig: hi havia el portal de Betlem; els tres Reis d’Orient, que s’hi encaminaven; tres pastors que hi portaven ofrenes; un altre pastor disseminat amb les seves ovelles; un pou; un parell de cases; una castanyera... I el caganer, és clar! A més, la majoria d’anys hi posàvem uns llums de colors que feien pampallugues. Quedava xulo, xulo!

Me’n recordo que, un cop hi havia posat les figures, m’encantava agafar el pot de pols de talc i escampar-ne per sobre la molsa per fer l’efecte neu. La mare, quan em veia, sempre em deia que n’hi posava massa. “No pateixis, que quedarà bé”, li deia jo.

Un cop fet el pessebre, miràvem la tele i dinàvem tot veient com corria el xampany entre els afortunats de la loteria de Nadal. Hi havia ampolles que es destapaven de cop i copes que s’omplien davant d’administracions de loteria. I somriures, molts somriures. Era l’escenari de fons de cada Nadal. Costumisme pur.

A la tarda, insistíem a la mare que, aquell any, havíem de fer, sí o sí, l’arbre de Nadal. I ella, pacient, ens deia que n’aniríem a buscar un al bosc i el decoraríem. Sortíem de casa totes tres i la mare i ens dirigíem a un tros de bosc on hi havia bastants ginebres grans, que podien assemblar-se, una mica de lluny, als típics avets de Nadal. No recordo amb què el tallàvem, però el cas és que ens l’endúiem a casa. Avui dia, entre la molsa arrencada i l’arbre tallat, ens agafarien els forestals. Però aleshores ho fèiem amb impunitat.

Un cop el teníem a casa, amb la caixa de les garlandes sobre la taula del menjador, anàvem decorant el que seria el nostre arbre de Nadal. Hi havia les clàssiques boles, i diferents figures: un ninot de neu, unes campanes platejades, un Pare Noel que posàvem al capdamunt... I les típiques cintes de Nadal platejades i daurades que enrotllàvem al ginebre. I au... Segurament no hauria guanyat cap concurs, però per a nosaltres aquell era el millor arbre de Nadal del món.

 I aleshores sí... ja podien venir les dates assenyalades, que ja estàvem preparats de debò. Bé, de fet, potser no. Faltava una cosa important.

En el decurs de les festes nadalenques són molt importants els àpats i el dia 25 a casa els canelons es feien indispensables. Encara recordo quan la mare dedicava tota una tarda a fer-los mentre nosaltres rondàvem per casa... I qui diu per casa, diu per la cuina, degustant una mica del rostit amb què es farcirien els mítics canelons de la mare. Jo era la que més en menjava. I és que, tal com deia ella, sempre semblava que tingués un budell buit.

L’estesa de la pasta dels canelons sobre la taula desplegada de la cuina era considerable i el tràfec que s’hi vivia era únic i irrepetible.

Un cop arribats al dia de Nadal i asseguts a taula, la mare entrava pletòrica per la porta del menjador amb una plata de canelons a les mans i els ulls brillants d’orgull i satisfacció. Era un moment sagrat. Els degustàvem amb avidesa i entre l’Anna i jo fèiem una mica de competició per veure qui en menjava més.

Recordo que un any, no sé quants anys devia tenir, entre tots em van fer pujar en una cadira a dir un poema de Nadal que havíem preparat a l’escola. Anys després vindrien els poemes recitats dels cosins petits: l’Arnau i el Joan.

Passat Nadal, venia un dia molt esperat: Sants Innocents. L’Anna i jo, sobretot, ens dedicàvem a fer brometes: intentàvem penjar llufes als pares i a la Montse, per exemple. D’altra banda, un any vam posar un munt de regals a sota l’arbre de Nadal (en realitat eren capses buides) per tal que els de casa piquessin i es pensessin que els havíem comprat obsequis. Malgrat tot, he de dir que ja ens veien el llautó d’una hora lluny quan en preparàvem alguna...

Més endavant, arribava la nit de Cap d’Any. En recordo una, especialment, que vam passar a casa els tiets de la Roqueta. Amb les germanes vam fer moltes bestieses i vam començar l’any de manera molt glamurosa: bevent xampany Moët & Chandon. Això sí que és tenir classe!

Paral·lelament a les festes, per Nadal les germanes i jo participàvem al mític Pessebre Vivent de Vilandeny. Era força divertit i així ens vèiem amb la resta de gent de Gargallà. Durant una bona temporada vaig fer d’àngel al quadre de l’Anunciació als Pastors. Però abans havia participat a l’escena del mercat fent d’una pastoreta que acompanyava la seva àvia. Quan feia d’àngel, m’havia d’estar quieta, amb els braços estirats, una bona estona (tanta com el públic tardava a passar davant l’escena) i hi havia anys que feia molt fred. Ho suplia amb molta roba a sota del vestit blanc d’àngel. Des d’allà dalt, pujada en unes bales de palla, contemplava amb enveja els pastors, que s’escalfaven a la vora del foc.

I al final arribava la nit de Reis. No hi havia data més especial que aquesta per a tres nenes com érem nosaltres. A casa els Reis ens solien deixar els regals al balcó. Abans que passessin ens estàvem una estona amb l’àvia, que ens entretenia mentre els pares preparaven els regals. Era un plaer difícil de descriure obrir la porta del balcó i descobrir els paquets perfectament embolicats que contenien uns obsequis molt esperats. Alguns anys anàvem a l’església de Gargallà a missa i després vèiem els Reis, que casualment, tenien la mateixa fesomia que alguns veïns del poble (encara ara, quan veig la foto que trobareu més avall, sé perfectament qui era cada Rei). En guardo un molt bon record d’aquella nit!

L’endemà, el dia de Reis, tocava anar a veure com passaven Ses Majestats a Casserres. Anar a casa els cosins sempre era una aventura: jugàvem, rèiem, desembolicàvem bastants regals... Recordo que dies abans havíem de pensar què compraríem a cadascun dels sis germans i, de vegades, es feia difícil. Però fos el que fos, el regal era sempre benvingut. Un cop havíem vist passar els Reis des del balcó, tocava anar a casa dels altres tiets de Casserres. Obríem la porta del menjador i ens esperava un arbre de Nadal ple de regals a sota. Cadascú tenia el seu. Eren dies que recordo i penso en la infància plàcida i pròspera que vaig tenir.

Quan ja s’havien acabat les festes, tocava tornar a l’escola i contestar la pregunta de rigor: “I a tu, què t’han passat els Reis?”. Arribàvem a classe i ens miràvem amb nostàlgia la decoració de Nadal encara posada, que retiraríem tot seguit. I tornàvem a començar, un nou trimestre ple d’aventures (bé, i també de deures i d’exàmens...), generalment, amb tota la il·lusió del món.