El 3 de desembre celebrem la diversitat i l’esforç de les persones amb discapacitat

 

El passat 3 de desembre va ser el dia mundial de la gent amb discapacitat. Una data important, tenint en compte el nombre de persones que en tenen alguna a Catalunya, on n’hi ha 677.540, segons dades de l’Idescat del 2023. Les discapacitats poden ser molt diverses: físiques, sensorials, de la comunicació i la parla, intel·lectuals o derivades de trastorn mental, i engloben un seguit de gent que, de vegades, tenen en comú poca cosa.

Parlant en primera persona, us puc dir que tinc una discapacitat del 33% (això posa a la targeta i als papers que em van donar). No per això soc diferent de les persones que no en tenen, bé, potser una mica sí: he tingut durant anys una malaltia mental anomenada depressió, que m’ha comportat dos ingressos hospitalaris i molt patiment. Conec altres persones amb discapacitat per malaltia mental o d’un altre tipus, que són completament diferents de mi. Molts tenen un grau de discapacitat més gran que el meu, ja que un 33% és el grau menor que et poden donar.

Tots els discapacitats, però, tenim en comú alguna característica nostra que ens fa diferents als altres. Això no vol dir que siguem inferiors, simplement que hem passat i passem per coses diverses que ens afecten en major o menor grau.

A part de conèixer gent amb discapacitat per malaltia mental, també en conec per malaltia física (gent que pateix molt de l’esquena o greument afectats per una dolència del sistema digestiu). El que sí que tots tenim en comú és el patiment que passem o hem hagut de passar i que el Govern ens vol reconèixer dotant-nos d’una targeta que ens proporciona certs avantatges, a vegades clarament insuficients.

Això últim ho dic perquè també conec persones amb discapacitat visual greu que s’han de pagar de la seva butxaca el bastó amb què es guien al carrer perquè no el cobreix la seguretat social.

A mi tenir una malaltia greu per la qual tinc el reconeixement del 33% de discapacitat, a part de fer-me patir molt, ha fet, per sort, que ara tingui una feina: treballo de dependenta en una botiga outlet de Manresa, on contracten sobretot persones amb discapacitat. De fet, segurament per a molts no és la millor feina del món, però a mi em fa sentir realitzada i em fa avançar en la gestió de la meva malaltia, al mateix temps que m’insereix socialment. Ara mateix no en puc demanar més. La meva empresa fins fa poc era Moltacte SCCL, cooperativa que gestionava outlets que ells definien, a la perfecció, com a extra-ordinaris. Ara l’empresa que porta aquestes botigues és la Fundació FIL, que, sota el lema "Fem-ho diferent", facilita la inserció laboral de persones amb discapacitat.

A la meva vida, un fet en principi negatiu (una malaltia) m’ha portat un element tan positiu com és per a mi la meva feina, i n’estic realment contenta. Aquí hi estaria involucrada la tasca de molta gent: psicòlegs, psiquiatres, treballadors, educadors i integradors socials... i finalment l’Estat, que m’ha reconegut el grau. Malgrat tot, hi ha moltes persones a qui el grau no ha comportat beneficis reals o gent a qui no els han reconegut el grau i s’ho mereixen o, fins i tot, persones que ni saben que per la seva situació en podrien tenir un. Des d’aquí vull reconèixer la tasca dels professionals que he esmentat abans a l’hora de fer que les persones amb patiment i malalties greus tinguem un grau de discapacitat.

També vull fer un reconeixement a la gent que hem patit o patim malalties que ens han invalidat més o menys. El patiment, almenys en el meu cas, m’ha fet més forta i decidida a tirar endavant també perquè moltes persones m’han ajudat i reconfortat. I aquesta és la clau, tenir persones, més que organismes, que estan al nostre costat i ens ajuden en el dia a dia, ja siguin professionals, companys de feina o familiars.