Les Patums de la meva vida

Text: Núria Planas Torrella. Imatges: Marta Baliellas Prat i Núria Planas Torrella.

Divendres al vespre. Passacarrers de la Patum de la Pietat. La gent es retroba, fan els primers xupitos de barreja, acompanyen els fills, es deixen portar per la música... A Berga ja fa dies que es respira Patum (Cap d’Any Patumaire, Diumenge de l’Ascensió i, per tant, sortida del Tabal...).

La Patum marca cada any el pas del temps, de cop t’adones que ha passat un any més. I tornes a treure del fons de l’armari la camisa, el barret, el mocador i els texans. T’enfundes un calçat una mica alt i resistent. I et plantes a la plaça disposada a gaudir-ne de nou.

Queden enrere aquells anys quan encara anàvem al col·legi i el divendres a la tarda la mare ens portava a la Patum Infantil. A ella li agradava la música i nosaltres ens ho passàvem bé. Recordo amb estima un any, un dels primers que hi anàvem, que ens vam asseure en algun lloc, no sé si eren unes escales, i la mare va congeniar amb unes dones grans que ens anaven explicant tot el que passava a la plaça. Nosaltres les escoltàvem amb avidesa i ens ho miràvem amb uns ulls esbatanats.

Després van venir les Patums de quan estudiàvem a l’Institut de Berga: els salts a la plaça gaudint de la festa dels grans, els primers glops de barreja... Passejades i sopars al voltant de les parades del Vall. I tornar a casa amb els pares o el tiet Jordi.

Més endavant, anàvem a la universitat i resàvem perquè els exàmens no ens caiguessin al voltant de les dates de la festa berguedana per excel·lència. Tot i això, bona part dels anys les dues coses coincidien i havíem de fer el sacrifici d’anar-hi només un o un parell de dies.

Recordo Patums caloroses, Patums més fresques, i, el que és pitjor, Patums plujoses. Totes viscudes amb més o menys alegria, amb més o menys entusiasme. Tinc present anar-hi amb les meves germanes, les cosines i, de vegades, amb amigues de Montmajor. I també amb l’Abel i amics de Berga i rodalia.

També hi van haver Patums polèmiques amb rerefons de batalla política entre els grups de l’Ajuntament. I Patums que recordarem sempre, com la que va tenir lloc fa 20 anys i en què van matar l’Isanta, de només 22 o 23 anys, els mateixos que tenia jo. Berga estava consternada davant dels fets ocorreguts i els mitjans hi van posar el focus, més o menys encertadament.

La de la mort de l’Isanta va ser una Patum trista. És injust i imperdonable que l’assassinessin impunement aquell divendres als concerts de les Baraques. És injust que el mateix grup de persones que el van matar es dediqués a apallissar i apunyalar gent sols pel fet de passar-ho bé. És doblement injust que els familiars i amics encara s’hagin de trobar pel carrer amb els que el van matar.

Aquell dissabte posterior als fets no hi va haver Patum i a la del diumenge al vespre recordo que des d’una finestra de la plaça de Sant Pere s’exposava una foto gegant de l’Isanta i la gent cridava el seu nom des de baix. Posava la pell de gallina. Ens en recordaríem sempre, d’aquells fets.

A part de la Patum en què van matar l’Isanta, les meves germanes i jo ja n’havíem viscut una altra de molt trista uns anys abans.

Corria l’any 1999, jo encara estudiava a l’institut i les germanes acabaven el seu primer any a la universitat. La mare s’havia posat malalta a principis d’any i havia ingressat a l’hospital a Barcelona. Al principi no li trobaven d’on li venia el mal, però quan ho van fer ja estava molt avançat. Tot i això, li van fer quimioteràpia i la veritat és que era desesperant veure com de malament ho passava. Tot i que sempre que anàvem a veure-la feia esforços per estar bé. A mi em deia: "Segur que deus haver estudiat molt per als exàmens”. Jo em sentia com fora de tot allò, com si no volgués viure-ho, però al final vaig haver d’acceptar la realitat: la mare estava molt malalta.

I tot i això, recordo un dia que em va trucar quan jo corria per fora a casa i em va dir que estava animada perquè ja no es marejava tant i podia menjar bé. Sempre recordaré la sensació que em va deixar aquella conversa. La mare tornava a ser la mare. Però per poc temps, justament el dissabte 5 de juny, un dia abans de complir 47 anys, va morir. I va coincidir que dos dies abans les meves germanes i jo havíem anat a Patum. Lògicament aquell any ja no hi vam tornar.

La vida és plena de contrastos: mentre a Berga feien Patum les meves germanes, el meu pare i altres familiars ens acomiadàvem de la mare a l’hospital. Ho recordaré sempre. Però també m’esforço a recordar-la en vida i alegre, com deuen voler recordar l’Isanta els seus familiars i amics.

Lluny de tot això, les Patums posteriors han anat desfilant, unes més intenses, altres menys viscudes, però sempre amb alegria i un pèl de nostàlgia.

Els anys han passat i la passió per la festa s’ha moderat. Mai he sigut amant de les multituds, però la Patum és la Patum i crec que seguiré anant-hi durant molt de temps més.