Mil aventures als Rasos de Peguera

Avui que encara es poden veure les muntanyes nevades, em venen ganes de parlar-vos de la iniciació al món de l’esquí alpí d’una canalla d’entre uns 7 i 14 anys. Corria l’any 1991 quan des de l’escola de Montmajor es va decidir fer una setmana blanca, és a dir, dedicada a l’esquí. I no van trobar millor lloc on fer-ho que a l’estació dels Rasos de Peguera, propera a Berga i que justament és considerat el bressol de l’esquí a Catalunya, un esport iniciat a principis del segle passat.

Doncs bastant després de tota aquesta història dels pioners del Centre Excursionista de Catalunya que per practicar un esport que havien descobert als Alps es traslladaven als Rasos de Peguera, hi vam arribar nosaltres, el febrer de l’any 1991.

He de dir que vaig iniciar il·lusionada la setmana blanca als Rasos. La cosa tampoc tenia molt misteri, però ja se sap que als infants els acostuma a agradar la neu. Aleshores per aquesta regla de tres, deduíem que ens agradaria aprendre a esquiar.

Veníem vestits de casa amb roba d’anar a esquiar o almenys de roba que ens abrigava bastant. El primer dia, com en la resta de dies, un cop ens vam haver posat les botes i els esquís, tocava passar pel que per a alguns de nosaltres era un baixadeta considerable i recordo que cada dia, excepte el darrer, queia ja de bon matí fent el descens per iniciar la jornada d’esquí.

Però com que la força de la il·lusió dels nens ho superava tot, a mi això no m’importava, m’ho prenia simplement com un petit inconvenient. Això de caure ja de bones a primeres era ben còmic, però en fi, continuàvem endavant com si no hi hagués demà.

Als alumnes ens van dividir en grups segons si érem més o menys experts. A les meves germanes, a mi i a una colleta ens va tocar ser del grup dels debutants, que no havíem esquiat mai de la vida. Jo em poso en la pell del monitor, que es deia Àngel, i crec que havia de tenir una santa paciència... Només de veure tants pals i tants esquís jo ja m’hauria atribolat. Però ell sempre ens acollia amb un somriure a la cara, qui sap, potser glaçat pel fred que fotia allà dalt...

Bromes a part, recordo que el primer dia ens vam introduir en l’apassionant i perillós món dels teleesquís o telearrossegadors. Vam començar tots a dins del telebaby, un teleesquí totalment pla i circular. He de dir que feia certa vergonyeta ser allà dins. Gràcies a aquella experiència ens va semblar que tampoc seria tant difícil això dels teleesquís... I, vinga, a la propera ja ens veus pujant al teleesquí que en deien de les Dones. I en un moment donat va començar a caure gent del grup i anaven quedant uns a sobre els altres en una muntanya (el Joan, la Cristina i després encara algú altre sobre seu). Va ser realment molt còmic i una constatació que els teleesquís els carregava el diable.

Després d’aquell espectacle, cadascú es va anar espavilant, uns amb més perícia que altres, per acostumar-se al teleesquí de les Dones. Hi havia una altre telearrossegador, el de la pista de les Soques, només apte per a experts. Però els debutants ja en teníem prou i de sobres amb el de les Dones.

D’aquells dies recordo fer baixades amb els esquís fent cunya per poder frenar i caure bastant i ens costava bastant aixecar-nos, a vegades ens havíem de treure els esquís i tot de tant malament com havíem caigut. Recordo fent baixades davant dels alumnes de vuitè i pensar “mare de déu”, perquè les comparacions entre els més petits i els més grans eren odioses.

Tot i això, els debutants continuàvem cada dia amb èmfasi la tasca d’aprendre a esquiar. Hi havia temps per a tot: deixar-se ajudar per algun professor que et col·locava els esquís, fer la baixadeta malparida del principi i descobrir que aprendre a esquiar també vol dir menjar molta neu, també temps per fer-nos alguna foto (que adjunto més avall, testimoni únic i d’interès d’alguns dels que vàrem gaudir d’aquella setmana blanca).

La dinàmica incloïa fer classes amb el monitor al matí (en general, n’estàvem prou contents de l’Àngel perquè se’l veia molt pacient), dinàvem allà i a la tarda ens deixaven fer a nosaltres, que exploréssim una mica el territori que ja havíem conegut amb el monitor.

Doncs un dia, quan ja ens trèiem els esquís, va un alumne es treu un esquí i en lloc de quedar-se al pla, va començar a lliscar baixada avall, que tots pensàvem “però on coi l’haurà d’anar a buscar, aquest pobre noi, l’esquí...” i de cop em vaig imaginar que érem en una pel·lícula de la Pantera Rosa (inspector Clouseau) i que el noi començava a córrer rere l’esquí com un posseït. No recordo com va acabar el tema, potser l’esquí va ser frenat per algú que curiosament passava per allà, però, per sort, crec que no hi va haver problema a l’hora de recuperar-lo.

Recordo també que bona part dels dies ens va fer bon temps, excepte l’últim dia, que nevava i fotia un fred que pelava. Jo estava refredada després de tota una setmana a la neu i no em deixaven de baixar uns mocs líquids molt incòmodes perquè amb els guants i tot es feia difícil l’àrdua tasca de mocar-se. Total, que jo ja estava una mica creuada i em trobo amb un monitor nou, un tal Gonçal, que pretenia que baixéssim la pista de les Dones fent ziga-zagues i no sé què més i dic “fins aquí hem arribat”. Agafo la primera professora del col·legi que veig i li dic “em trobo malament”. Ella em diu “tranquil·la, que ara anirem tu i jo al refugi” i em diu que agafi el teleesquí de les Dones per pujar fins al refugi. I jo zaz, agafo el telearrossegador (carregat pel diable) i al cap de res caic. “Merda”, penso jo, mentre la professora em ve a buscar (“deu pensar que soc una inútil, però, bé, deixa-m'ho estar”) i acabem de pujar a peu la distància fins al refugi.

I jo anava veient des de lluny el refugi i semblava un oasi enmig del desert. “Per fi, un lloc calentó, per Déu....” i vaig fer ràpidament la distància que me’n separava. Un cop a dins es veu que vaig tenir sort i tot perquè algun alumne celebrava el seu aniversari i em van donar llaminadures i tot.

I així, amb constància, paciència, moments delirants i còmics vam passar aquella setmana blanca dels alumnes del col·legi de Montmajor.

Per part meva he de dir que no he tornat a esquiar mai més, però no pas perquè el curset fos una mala experiència, sinó perquè no s’han donat les circumstàncies i ara que ja em vaig fent gran penso que potser m’hi trencaria coll i barres, en una estació d’esquí.

He de dir que l’experiència d’esquiar als Rasos de Peguera va ser ben bonica i especial, al final de la setmana, malgrat la neu que ens havíem menjat, ja ens l’estimàvem, aquell lloc.