La música de la meva vida

“Marcel Proust deia que quan algú troba a faltar un lloc, el que realment enyora és l’època que correspon a aquest lloc; que no es troben a faltar els llocs, sinó els temps” (Jorge Luis Borges)

Aleshores, seguint aquesta regla i per extensió, en la següent entrada jo trobo a faltar el temps de la meva infantesa i adolescència, enlloc de la música que escoltava en aquella època (ho poso en dubte).

De totes maneres, em plau explicar-vos quin tipus de música escoltava anys enrere. Eren unes notes que de vegades em curaven i, sobretot, em salvaven de caure en l’avorriment o el desànim més absolut.

Comencem pels Sopa de Cabra. A casa hi teníem una còpia gravada del disc Ben endins, que crec que ens havien gravat els cosins de Casserres. Doncs aquell casset anava passant de l’aparell de radiocasset del cotxe de la mare, a l’aparell del tractor del pare. I era en aquests dos llocs on l’escoltàvem. Podia semblar xocant veure dues nenes, ja que la majoria de vegades érem l’Anna i jo, dins del cotxe o del tractor, escoltant el Ben endins de Sopa de Cabra. I és que en aquella època encara no teníem el mític walkman que ens salvaria la vida.

Seguim per Sau. He de confessar que li agafàvem el Quina nit al tiet i l’escoltàvem on bonament podíem. Així vam descobrir cançons com És inútil continuar, Envia’m un àngel, Si un dia he de tornar i Boig per tu, que han esdevingut autèntics himnes.

Més endavant, quan ja teníem walkman, els cassets que escoltàvem eren d’Els Pets (Brut natural), amb temes com Jo vull ser rei, No t’enyoro – Cançó d’amor desesperada, Pantalons curts i els genolls pelats, Sortiràs al carrer, que, ves per on, també esdevindrien autèntics himnes.

Pel walkman també hi van passar cintes de Lax’n’Busto, recopilatoris com El Tec i la Teca 4 i Foteu-li canya, volum 2.

Al casset Lax’n’Busto (1991), del grup homònim, hi vam descobrir cançons com Miami Beach, Cel del nord, Però saps tu que, Però mai tu o Pagès.

A través de la cinta Qui ets tu (1993), també de Lax’n’Busto, vaig conèixer la que seria la meva cançó preferida en la adolescència: Més que la meva sang. També Les nits al Liceu, Faran de tu un heroi, Quan és fosc o Han trucat.

A La caixa que puja i baixa (1995), igualment de Lax’n’Busto, hi havia temes que tindrien tan èxit com Tu ets la llum, Ella i el seu fill, No vaig triar i Deia (el Pagès II).

D’El Tec i la Teca 4, en destaco temes com Menja avellanes, d’Els Pets; Sols m’acompanya la ràdio i Pol Petit, de N’Gai N’Gai; És tope, de Slips, i Per què ser gran, Però mai tu i Pagès, de Lax’n’Busto. Mereix una menció a part el tema Per què ser gran, que sonava a l’inici de la sèrie de televisió homònima de TV3, francesa, on apareixien personatges tan entranyables com la Justina, les bessones, la malvada Isa i altres. Recordem que la Justina i les bessones eren molt fans de Chris Isaak.

Finalment a Foteu-li canya, volum 2, hi havia temes com Inqui-missió, de Sangtraït; Glòria per tu, de Sau; Per on surt el sol, de Ja T’ho Diré; Que bé que va, de la Companyia Elèctrica Dharma, i Llença-t’hi, de Tancat per Defunció. 

Un altre casset mític va ser el Dookie, de Green Day (1994), amb temes com Welcome to Paradise, She, When I Come Around i l’himne indiscutible Basket Case. Igualment mític va ser l’Unplugged in New York, de Nirvana (1994), amb cançons com Com As You Are, Pennyroyal Tea, Polly, Something In The Way o All Apologies. Finalment, a la cinta The Great Escape, de Blur, recordo que hi havia cançons enganxoses com Country House, Charmless Man i Stereotypes. També teníem dos cassets de Bon Jovi: Cross Road (1994) i These Days (1995). El primer era un recopilatori, amb èxits fulgurants com Livin’ On A Prayer, Always, Bed of Roses, Runaway o You give Love a bad name. Del segon, en destaco la cançó que dona nom del disc, These days, també Something For The Pain o Diamond Ring.    

Després ja van venir els CD, però jo em quedo amb el romanticisme de les cintes de casset, que havies d’anar rebobinant per trobar la cançó que volies escoltar i amb el versàtil i supervendes walkman.

Per cert, el walkman m’acompanyava a llocs tan insòlits com treballant davant unes coneres (que, per a qui no ho sàpiga, són màquines que enrotllen fil en cons) durant l’estiu, al taller dels pares. També m’acompanyava al cotxe, on feia molta gràcia, ja que hi viatjàvem sovint les tres germanes, cadascuna al seu rotllo escoltant una cinta diferent.

Després arribaria el discman (CD de butxaca, segons el Termcat). A casa en vam comprar un, però no el vam usar tant o no va significar tant per a nosaltres com el walkman. Aviat també va arribar una minicadena (amb casset i CD) que vam instal·lar en un racó de l’habitació, i que va servir per escoltar, encara en casset, per exemple, el mític En privat, de Gossos i (What’s The Story) Morning Glory? (1995), d’Oasis, aquest últim amb temes com Wonderwall, Don’t Look Back in Anger o Morning Glory.

Tot i que la música de què us he parlat correspon a la meva infància, i adolescència, la considero la música de la meva vida, perquè em va obrir horitzons de ben joveneta i segurament trigaré molt a oblidar-la. 

PD: He recuperat el nom dels diferents discos, els anys i les cançons que surten en aquesta entrada del blog a través de Spotify (no tinc tanta memòria per recordar-los tots).