Gemma Ruiz: “La llengua de pagès és tan bona per escriure com la burgesa”

Ahir al vespre la periodista i escriptora Gemma Ruiz va fer la presentació del llibre Les nostres mares, a la Biblioteca Marc de Cardona. Aquesta obra va ser guanyadora de l’últim Premi Sant Jordi, atorgat per Òmnium Cultural.

El llibre és, tal com recull el jurat d’aquest premi, “un calidoscopi de veus femenines, de diferents generacions i classes socials, que s’entrecreuen en una suma d’històries amb una mirada crítica i realista i una llengua àcida i esmolada”.

Jo hi afegiria que es tracta d’una llengua popular, moltes vegades col·loquial, rica en vocabulari i expressions... Tal com ella mateixa va dir, és “una llengua de pagès”, composta per deixos que conserva de la seva família, provinent de Castellterçol, al Moianès, i de Múrcia.

Palmar-la, tocar mè, xopats de cacona, enllardar, menester, gasses (bolquers), emmerdar-se, pencar, te’ls pots confitar, llescar... són només alguns exemples d’aquesta llengua “de pagès”, que, segons Ruiz, “és tan bona per escriure com la llengua burgesa”.

Ruiz va parlar del feminisme i va afirmar que no recorda un moment concret en què va fer un clic i va començar a tenir consciència feminista, sinó que el que recorda és haver fet molta recerca sobre el tema i, per exemple, es plany de no haver llegit Maria Aurèlia Capmany abans perquè, segons va dir, li hauria estalviat molta feina. “Però Capmany no era una lectura obligatòria a l’institut, com ho hauria hagut de ser”.

L’escriptora i periodista també va reconèixer que no s’esperava guanyar el Sant Jordi i que, fins i tot, es va negar a presentar-hi l’obra fins que el seu editor l’hi va dir molt seriosament que ho fes. I si no ho volia fer en un principi, és perquè “es passa malament quan no guanyes”. Ruiz ja hi havia presentat anteriorment la seva novel·la Argelagues, que no va guanyar.

Ella també va explicar que per escriure el llibre es va documentar molt i va reconèixer que té molt bona memòria i que les històries tenen totes una base, ja que, per exemple, són de persones de les quals ella havia sentit parlar o havia conegut.

No va defugir alguns temes que inclou el llibre, com, per exemple, l’avortament. Va explicar que recordava haver sentit parlar d’una campanya que es va fer a favor de la legalització de l’avortament en un país estranger, que consistia a mostrar els resultats d’avortaments fets clandestinament. Eren experiències realment horroroses. A més, l’escriptora també va recordar que “a casa nostra l’avortament és un dret que a vegades no és compleix, perquè els hospitals amb un patronat on hi ha l’Església catòlica admeten professionals objectors de consciència, que fan que en alguns llocs sigui molt difícil avortar”.

La xerrada es va cloure amb una lectura del principi del primer capítol del llibre per part de Gemma Ruiz. A continuació, l'escriptora va signar exemplars de la seva obra a les persones que ho van voler.